TREBALL DE RECERCA 4t d'ESO: ANORÈXIA I BULÍMIA

L'anorèxia és un trastorn de l'alimentació. És la falta o disminució de la gana a causa d'un trastorn nerviós o psicològic.

És caracteritza perque les persones que ho pateixen perden pes i es neguen a mantenir-lo dins els límits de la normalitat. Aquesta malaltia acostuma a iniciar-se quan la persona anorèxica comença una dieta. La major part dels pacients tenen un pes saludable quan comencen a fer dieta; després de que la persona baixa els primers kilos, continua volent aprimar-se i la por a incrementar el pes es continua per la qual cosa, la persona pot arribar a pensar que si no s’aprima arribarà a ser obès.

Aquesta malaltia pot comportar tota una sèrie de conseqüències per les persones que la pateixen, en les quals hi destaquen les següents:

-Por a incrementar el pes

-Disminució de la quantitat de menjar injerit

-Pèrdua excessiva de pes

-Excessiu exercici físic

En l’actualitat, existeix una orientació molt forta cap als factors socials com a causes del Trastorns de la conducta alimentària, anorèxia i bulímia, tot i que està comprovat que aquestes malalties son multi causals, sembla ser que existeix una corrent de opinió contraria a la moda i sobre tot cap a la publicitat com a causes directes de aquests trastorns, dels que s’han fet eco els mitjans de comunicació i l’opinió pública, per el efecte que produeixen les imatges i la venta de productes per aprimar-se per la publicitat, sobre adolescents preocupades per qüestiona estètiques y amb una personalitat que es defineix per trets especials, capacitat de autoexigència, perfeccionament, excessiva sensibilitat, entre d’altres. Les investigacions pretenen de manera general a lo particular, aclarir les causes dels trastorns de la conducta alimentària especialment aquestes dues malalties i enquadrar a la publicitat com un element del context social que pogués influís en la provocació dels trastorns citats per la presencia de imatges publicitàries com models primes i atraure l’atenció sobre l’autocontrol de la publicitat. En conclusió, la publicitat gaudeix de mala premsa que la informació dirigida a adolescents és més influent que les altres característiques socials del entorn, i que per sobre de les causes socials, les causes de tipus personal com la adaptació i necessitat de popularitat son detonants més forts per aprimar-se que la publicitat i la moda, tot i que es confirmi en el context social la seva influència en l’anorèxia i sobre tot en la bulímia nerviosa

Per mantenir una dieta sana i equilibrada cal menjar:

- Pa, cereals i galetas. (Dos o tres vegades al dia)

- Verdura i Hortalissas. (Una o dos racions per dia)

- Un got de llet i un iogurt. (Al dia)

- Dos peçes de fruita. (Al dia)

- Pasta. (Quatre o cinc racions per setmana )

- Arros. (Dos o tres vegades per setmana)

- Patatas. (Tres o quatre vegades a la setmana)

- Llegums. (Dos vegades a la setmana)

- Peix. (De dos a cinc vegades a la setmana)

- Ous. (De dos a sis vegades a la setmana)

- Carn. (De tres a sis vegades a la setmana)

- Carmels, xocolatines... (Màxim 70 grams al dia)

MENÚS RACIONALS:

Esmorzar :

- Una peça de fruita.

- Un got de llet o un iogurt.

- Cereals: Galetas, un troç de pa o krispies.

- Entrepà de pernil, de formatge, de llonganissa...

Dinar :

- Primer plat : Una ració d’arròs, pasta, patatas, o llegums.

- Segon plat: Carn o peix, acompanyat d’un plat d’ensalada.

- Postres: Fruita.

Sopar :

- Primer plat: Verdura.

- Segon plat: Peix, ous o petites proporcions de carns.

- Postres: Iogurt, flam, inclòs un got de llet.

Tiene 17 años y no voy a dar sus datos personales, porque no sé si quiere salir a la luz pública. Digamos que se llama A., aunque su nombre nisiquiera su nombre empieza por esa letra; pero he pensado que es una vocal que le iría bien, porque es la A de anorexia, la A de angustia. Y también la A de análisi, por la formidable capacidad intelectual de esta muchacha para juzgar su realidad; y la de admiración, la mía, mi asombro y mi admiración más absolutos ante la carta que he recibido de A., tan bella tan conmovedora y tan madura(...).

Me pide A. que intente convencer a las adolescentes de que "querer parecerse a una top-model no es nada sano". Ella es anoréxica desde los 14; pesa 45 kilos y, aunque es de una suprema delgadez, se ve " gorda y fea". Llegó a estar con 38kilos y la hospitalizaron. Ahora es también bulímica, "porque se puede sera anoréxica y bulímica a la ve<", esto es, se pueden tener crisis de glotonería compulsiva de ayuno absoluto: " le quito comida del plato a mi hermana pequeña. Me doy lástima".

A. intentó suicidarse pero no lo logró(" ni en eso tuve éxito"): a sus 17 años ha recorrido ya un largo camino en el infierno. Ese itinerario tan duro y doloroso se le nota en la madurez de su carta (" es un transtorno tonto y egoísta, pero no puedo luchar contra ello"), en su lucidez. "No quiero que enfermen más chicas", dice A., "no quiero que nadie pase por esto". Ésa es la razón por la que me escribe, ya digo, para que lo explique,utilizando el altavoz de este periódico, que la obsesión por perder kilos es la puerta hacia ese infierno en el que ella habita: "A mí no me hacen caso, y lo entiendo: una anoréxica aconsejando a las jóvenes no adelgaza es algo irónico. Y más con la pinta que yo tengo.

Tiene una razón A.: últimamente ha habido un terrible incremento en la cifra de adolescentes que enferman de anorexia. Como todos los desórdenes mentales graves, la anorexia y la bulímia son dolencias muy complejas cuyos mecanismos aún no se comprenden claramente. Probablemente haya unas causas psicológicas, unas condiciones anímicas, pero también puede haber una influencia química y biológica. Tal vez una dieta idiota y fulminante, llevada a cabo por una adolescente sana para lograr embutirse en cuatro días dentro de un bikini dos tallas más pequeño de lo debido, puede provocar en ese cuerpo inestable y en pleno cambio puberal un desajuste bioquímico de tal calibre que dispare los mecanismos letales de la anoréxia y la bulímia. Y así, pasarse todo un fin de semana comiendo tan sólo un triàngulo de quesito en porciones o una manzana (conozco muchachas que han esto) sería como jugar a la ruleta rusa, como meterse un pico de caballo en la vena: una estupidez y además un riesgo incalculable de quedarse en el intento, con la cabeza reventada por la bala o enganchada oara siempre al tormento de droga dura.

Dice A: "Sufro leyendo las revistas en verano y al pasar por tiendas dietéticas porque yo empezé por ahí. Entrar fue muy fácil pero salir es muy difícil". Es lo mismo que podría decir un yonqui, un drogadicto. Si ahora mismo me está leyendo alguna muchacha de la edad de la frontera de la carne; si te está creciendo el pecho, las caderas, si no te gusta tu cuerpo, que ha cambiado tanto en pocos meses y quisieras tener el vientre en tabla de una modelo despampanante, quiero que sepas que, hagas lo que hagas, jamás podrás tener la línea escultural de la mujer de las fotos. Pero hay algo más crucial que debes saber, y es que eso no importa es absoluto; que tu cuerpo, aunque no lo creas, es bonito; que te acostumbrarás a él, y acabará gustándote. Y lo que es aún mejor: que te gusta y gustará a los demás, esto es: que te amarán.

Porque la belleza, la belleza real, la del día a día, la del placer y el amor auténtico, no está hecha de muslos de mármol y nalgas exquisitas, sino de una expresión, de una vitalidad, de una inteligencia; del sentido del humor, de la ternura, de la palabra adecuada en el momento adecuado, del calor y el atractivo infinito de una sonrisa. ¿Lo estoy haciendo bien, querida A? Recuerda: una dieta loca y mucho ejercicio físico, dice los médicos, te hacen candidata a la anorexia, esto es, a la enajenaciñon y el sufrimiento: "Me odio y me doy asco". Al finalizar su carta, A. dice: " hágame el puñetero favor de ser feliz" Habría que hacerle caso.

Al llarg de la història podem veure com les pressions socials de cada època, , influeixen de manera decisiva en la manifestació
d’aquestes malalties.
Les informacions que tenim, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, permeten de verificar l’existència
de personatges que manifesten l’anorèxia per motius ben diferents, com ara religiosos, morals, econòmics, etc.
A l’edat mitjana, mantenir-se sense menjar era considerat com un signe de santedat. La carn o el cos havia de ser dominat per l’esperit. Algunes creients renunciaven a menjar, per estar més netes a l’hora de rebre el cos de Crist.
Santa Caterina de Siena era una gran catòlica que ja a la pubertat va negar-se a casar-se tal com volien els seus pares. Des de petita s’imposava penitències, bàsicament dejunis. Dormia 30 minuts cada dos dies i portava molta activitat. Des dels 16 anys i fins que es va morir només menjava pa i
herbes i bevia aigua. Quan ingressa a l’orde de les dominiques decideix sacrificar la seva vida per l’Església. Finalment, quan no pot impedir el Cisma d’Occident, deixa d’alimentar-se totalment. Mor al cap de tres mesos.
Durant l’època victoriana el pudor femení era l’atribut màxim de la dona. En aquests temps la dona havia de ser fràgil, delicada, malaltissa... Tot això formava part d’un estil de vida de l’època.
Ingerir menys aliments era el més correcte i elegant, era la moral de l’època: Elisabet d’Àustria, fou la dona de l’emperador austríac Francesc Josep, va voler ser una dona diferent al seu temps i va escollir el camí del culte al cos, agafant-se a un prototip de cos prim que no tenia res a veure amb els patrons femenins de l’època. Era força alta (1,75) i mai no va pesar més de 45 kg; practicava molts
esports i amb exageració, sobretot gimnàstica. Feia, sovint, restricció alimentària i va voler demostrar
que la faixa podia substituir-se fent dejuni intermitent i molt d’exercici físic.
La perfecció moral i religiosa dels inicis ha estat substituïda actualment per la persuasió i la perfecció
corporals. L’anhel d’aprimar-se i de mantenir-se prim s’ha convertit en un valor central de la
nostra cultura. S’associa bellesa, higiene, elegància, prestigi, joventut, etc. amb una imatge i un tipus de cos determinats.